El febrer de 1942, en ple domini nazi de la Segona Guerra Mundial, dos reconeguts intel·lectuals europeus exiliats al Brasil —l’austríac Stefan Zweig i el francès Georges Bernanos— han convingut una trobada a la finca del francès a Barbacena. Zweig, d’origen jueu, ha estat durant anys l’autor en alemany més publicat i traduït però amb l’arribada de Hitler al poder ha estat proscrit i ha hagut de deixar Europa. Bernanos, monàrquic i catòlic ultraconservador, ha canviat l’admiració al feixisme per una dura condemna després de ser testimoni a Mallorca, a l’inici de la Guerra Civil espanyola, de la violència dels militars colpistes amb la connivència de l’Església.

Zweig i Bernanos, tot i no conèixer-se personalment, comparteixen l’humanisme i la llibertat de pensament, per bé que no sempre amb afinitat, atesos els seus caràcters antitètics. Parlant de la deshumanització en temps de conflictes, del paper de l’intel·lectual, del nacionalisme i l’europeisme, de la uniformització i de la globalització social i cultural, s’aboquen a una xerrada tan il·luminadora com desesperançada.